Ha tornat Stranger Things!

Stranger Things

30 oct. Ha tornat Stranger Things!

Per fi. Ja la tenim aquí. Hem hagut d’esperar més d’un any per a poder gaudir de l’esperadíssima segona temporada de Stranger Things. Però l’espera ha valgut la pena.

Per si encara hi ha algun despistat, Stranger Things és aquesta sèrie fantàstica de Netflix que narra les aventures d’un grup de nens en un petit poble dels Estats Units anomenat Hawkins. Una sèrie que més enllà de ser un excel·lent producte d’entreteniment és tot un homenatge a tota la cultura popular dels anys 80. I per als que seguim sent joves –però no tant com per tenir el Carnet Jove- resulta fascinant endinsar-nos en un veritable exercici de nostàlgia i anar capturant el gran nombre de referents amagats pels germans Duffer, responsables de l’obra. Precisament, un dels encerts de la sèrie és fer que aquestes referències a creacions precedents estan perfectament integrades en la trama i res resulta artificiós o posat amb calçador.

Ja que Netflix te l’amabilitat de llençar tots els capítols alhora, he aprofitat el cap de setmana per a fer una bona marató –o binge-watching- i endinsar-me en aquesta nova temporada de cap. Un cop t’hi poses, els capítols van caient un rere l’altre. La tensió es manté i segueixes tenint ganes de més, i més, i més. Fins que sense adonar-te’n has arribat al final i… Ouch! Ara a esperar de nou. Vaja.

Molts crèiem que cada temporada explicaria una història diferent, com succeeix amb altres sèries com True Detective o Fargo. Però donat l’èxit de la temporada anterior, els creadors van apostar per seguir explorant les possibilitats d’aquest univers –i de l’univers paral·lel, anomenat upside-down-. Això comporta dues coses a tenir en compte: per una banda, que ens hem trobat una mica amb més del mateix, i per l’altra, que hi ha poc risc creatiu. Si una cosa funciona, per a que tocar-la? Imagino que això és el que van pensar a Netflix. I aquesta és la principal sensació que he tingut en veure-la.

La temporada, igual que la sèrie, no és perfecta ni molt menys. Segons el meu parer, hi ha trames que estan estirades excessivament i d’altres que no tenen el més mínim interès. Tot i això, es combinen a la perfecció grans dosis d’acció, fantasia, intriga, terror i humor. Stranger Things té de tot! A més, en aquesta nova remesa de capítols, els personatges han madurat. L’acció ja no es centra exclusivament en les vivències dels joves protagonistes, sinó que també es posa el focus d’atenció en els adults. Això enriqueix força el conjunt de personatges i fa que sigui més fàcil empatitzar amb tots ells.

Per últim, deixeu-me que dediqui unes paraules a l’espectacular banda sonora creada per Kyle Dixon i Michael Stein, components de S U R V I V E. Les seves melodies synthwave remeten als sons característics dels sintetitzadors dels 80 i són el complement perfecte per a la sèrie.

 

Si no teniu res a fer, us recomano que us poseu ja mateix a gaudir d’aquesta petita joia de l’entreteniment. No us en penedireu, us ho asseguro!

Hector Mas

HECTOR MAS
Nascut a Andorra l’any 1984. Estudià realització audiovisual a l’escola EMAV de Barcelona i posteriorment comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Actualment és el director de l’Ull Nu, Festival de Cinema Emergent d’Andorra. Ha dirigit nombrosos curtmetratges com El Comte Yàcula, Els tres soldats, Mars Picnic o L’ou de Fabergé, així com els documentals Rachel o Sergi Mas. També és guionista de la sèrie El mort viu i guionista i director de la websèrie Apanyats.


Demana el carnet

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close